Per què és interessant llegir les "Memòries" de la Lola Anglada?

Us recomano llegir els records, els pensaments, i el testimoni viscut d’aquesta il·lustradora i escriptora, tan defensora de la nació catalana i pionera en l’emancipació de la dona en l’àmbit professional.

Les memòries inclouen anècdotes i situacions quotidianes de la seva vida burgesa o de les estades que va fer a París, que ens traslladen al passat a través d’escenes i petits moments íntims. També ens expliquen algunes veritats ocultes que t’obren els ulls o et fan posar els pèls de punta.

El volum, publicat al març de 2015, suma en total cinc-centes onze pàgines, amb moltes reproduccions de la seva obra, algunes fotografies i informació complementària. L’edició, rigorosa i ben plantejada, ha anat a cura de Núria Rius i de Teresa Sanz, que han escrit dos pròlegs introductoris que ajuden a dimensionar els continguts dels textos de l’artista.

Lola Anglada (1892-1984) tenia les idees clares i de ben joveneta va iniciar-se en el camp de la il·lustració; la seva trajectòria fou brillant: va exposar al Faianç Català l’any 1916 amb el seu mestre, Joan Llaverias; publicà en diferents revistes catalanes com ara El Patufet, ¡Cu-Cut!, Feminal, Nosaltres Sols!, i fins i tot en dirigí una, La Nuri; va aconseguir ésser contractada per Hachette, una important editorial francesa; i va publicar diferents llibres per al públic infantil com ara Contes del Paradís, Peret, Margarida, Narcís, Monsenyor Llangardaix, etc. Tota aquesta embranzida es va veure estroncada per la guerra civil i el règim totalitari de Franco, on se li va prohibir publicar i exposar la seva obra i va haver de treballar d’amagat per poder sobreviure.

La seva vida fou amarga perquè no va poder donar a la societat tot el que hauria volgut: portava arrelades dins seu les idees noucentistes de crear un país civilitzat i culte a través de les arts i l’ensenyament. Dibuixar, pintar, fer litografies, ceràmica i escriure la va salvar emocionalment del seu aïllament, fou feliç treballant. Quan parla de l’art és sempre des d’un punt de vista molt espiritual, tancat, i poc transigent amb les avantguardes; segurament, si hagués pogut viure en societat democràtica i hagués tingut llibertat de moviment, la seva obra hauria evolucionat, talment com va fer en els seus inicis.

Han passat trenta-dos anys des de la seva mort i la Diputació ha complert mig mig el seu compromís de publicar les seves memòries i d’obrir un museu amb la seva obra, a canvi d’adquirir del seu llegat artístic i patrimonial: esperem que algun dia -aviat- es faci realitat!.